Sent com sóc, una persona que nomes aspira a viure bé, sense opressions i amb metes, optimista però a la vegada realista, sent un català de nova generació, però dels que cada dia mes, fem d’aquest país una barreja multicultural, plena de colors, diferencies culturals i mes oberts a una vida molt mes amplia de mires, no entenc com podem renunciar al seny, que sempre ha caracteritzat la cultura catalana.
Hem abandonat el seny en qüestions tant religioses, com politiques, com es el cas del vel islàmic, i la proliferació de politics corruptes, i si ajuntem aquestes dues coses, ja es que es l’hòstia, ja que ens comencem a semblar als austríacs i als italians per diferents motius.
La Rauxa que en moltes ocasions han servit per sortir, de la decadència i la pena dels cops que hem rebut de fora amb el pas de l’historia, aquesta empenta i capacitat d’invenció, ara tindria que aparèixer en el sentit comú de la gent per trobar sortides, menys radicals a problemes creats.
Jo que no soc un catalanista, que en molts casos, m’han denominat com a charnego, no puc entendre la pèrdua dels valors que ens han identificat als catalans arreu del món, en qüestions on el seny y la rauxa son vitals.
I desprès voldreu que votem per la nostra independència, per que? Es normal que reclamem lo que es nostre, les llibertats i drets perduts, pel pas de l’historia, i a més com podria fer entendre els meus pares una cosa així, on segurament els exclouria per no volgué renunciar a les seves arrels?
En fi, avui llegint l’admiració del pare de Manu Chao pels catalans, i enlluernat pel nostre seny i la nostra rauxa, m’ha donat per pensar en que potser que ens estem traint a nosaltres mateixos, fent-li la feina bruta als nostres detractors, que mai entendran com un català de naixement com jo, pugui defendre el ser d’aquí i d’altres puestos, a mes veient la nostre realitat, que no invita a focs d’artifici.
En una dimensión diferente
Bienvenidos a esta otra dimensión, donde las ideas y los pensamientos, van de la mano de experiencias vividas e historias de una ficción, de lo mas real.
jueves, 17 de junio de 2010
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
4 comentarios:
Albert, primer de tot felicitar-te per escriure el post en català. Això no treu que discrepi d'algun dels teus comentaris... no entenc com pots dir que en el cas que de ser independents excloiriem els teus pares.... Part de la nostra força com a país, comunitat, estat,.. diga-li com vulguis són la gent com els teus pares que l'han ajudat a tirar endavant i a fer-lo crèixer. Un amic.
Només una aclaració. Idependència no vol dir exclusió. Gràcies per escriure en català !
Crec que teniu raó, potser que la meva afirmació sigui una miqueta radical, pero crec que ni es el moment de plantejar aquest temes, no se si ho haveu vist pero la participació va ser de només el 12,3%, i ni tampoc tenim la necessitat, mes i quan encara volen barrar-nos el pas amb el retall del nostre estatut, pero ademes jo parlo per que conec la realitat de la meva familia, i no entendrien una deriva d'aquest tipus, menys encara veient que el nivell d'integració que hara tenim, amb altres culturas de l'estat, esta sumant i no restant com passaria si s'aproves alguna cosa així, es mes, cre que no es temps de gastar-se els diners en aquestes coses...
Si vols un dia t'explico la realitat de la meva familia... està clar que tothom conèix la història de la seva familia... jo la meva també la conèc i per desgràcia no t'agradaria... i aquesta història o realitat ens diu que l'única solució per Catalunya és la indepèndencia... en quan a si és el moment de gastar diners... t'aseguro que no sería un sobre-cost... sería una inversió... Petons...
Publicar un comentario