Seny i Rauxa

Sent com sóc, una persona que nomes aspira a viure bé, sense opressions i amb metes, optimista però a la vegada realista, sent un català de nova generació, però dels que cada dia mes, fem d’aquest país una barreja multicultural, plena de colors, diferencies culturals i mes oberts a una vida molt mes amplia de mires, no entenc com podem renunciar al seny, que sempre ha caracteritzat la cultura catalana.

Hem abandonat el seny en qüestions tant religioses, com politiques, com es el cas del vel islàmic, i la proliferació de politics corruptes, i si ajuntem aquestes dues coses, ja es que es l’hòstia, ja que ens comencem a semblar als austríacs i als italians per diferents motius.

La Rauxa que en moltes ocasions han servit per sortir, de la decadència i la pena dels cops que hem rebut de fora amb el pas de l’historia, aquesta empenta i capacitat d’invenció, ara tindria que aparèixer en el sentit comú de la gent per trobar sortides, menys radicals a problemes creats.

Jo que no soc un catalanista, que en molts casos, m’han denominat com a charnego, no puc entendre la pèrdua dels valors que ens han identificat als catalans arreu del món, en qüestions on el seny y la rauxa son vitals.

I desprès voldreu que votem per la nostra independència, per que? Es normal que reclamem lo que es nostre, les llibertats i drets perduts, pel pas de l’historia, i a més com podria fer entendre els meus pares una cosa així, on segurament els exclouria per no volgué renunciar a les seves arrels?

En fi, avui llegint l’admiració del pare de Manu Chao pels catalans, i enlluernat pel nostre seny i la nostra rauxa, m’ha donat per pensar en que potser que ens estem traint a nosaltres mateixos, fent-li la feina bruta als nostres detractors, que mai entendran com un català de naixement com jo, pugui defendre el ser d’aquí i d’altres puestos, a mes veient la nostre realitat, que no invita a focs d’artifici.